L’inspector de sanitat a Catalunya: 45 anys d’evolució

Qui controla el que mengem?

Quan parlem d’inspeccions de sanitat en l’àmbit alimentari ens referim al conjunt d’actuacions que realitzen les administracions públiques per garantir que els aliments que arriben al consumidor són segurs, compleixen la normativa i no suposen un risc per a la salut.

Darrere d’aquesta funció essencial hi ha una estructura complexa que ha evolucionat profundament a Catalunya en les darreres quatre dècades. El model actual no és fruit d’una única reforma, sinó de múltiples transformacions legislatives, crisis alimentàries, canvis competencials i reorganitzacions administratives.

La recent presentació del nou Mapa del sistema de salut de Catalunya amb les noves 30 àrees integrades de salut (AIS), a on s'integraran els equips territorials de salut pública genera nous reptes.

Aquest article analitza l’origen, evolució i situació actual del model català d’inspecció sanitària alimentària, amb especial atenció a les seves fortaleses i debilitats estructurals.

Els orígens: la recuperació de competències sanitàries

El model català d’inspecció sanitària té el seu origen en la transició democràtica. L’any 1977, amb el restabliment provisional de la Generalitat mitjançant el Reial Decret-llei 41/1977, es van iniciar els traspassos competencials en matèria de control sanitari d’aliments.

Aquesta transferència es va produir abans fins i tot de l’aprovació definitiva de l’Estatut d’Autonomia. Catalunya assumia així el control sanitari de:

• Producció d’aliments

• Emmagatzematge

• Transport

• Manipulació

• Comercialització

L’any 1980 es publica la primera norma catalana rellevant en aquesta matèria: l’Ordre de 19 de febrer de 1980 sobre control sanitari de la indústria i productes alimentaris. Aquesta norma crea el Registre Sanitari d’Indústries i Productes Alimentaris de Catalunya, que estableix:

• Inspecció prèvia obligatòria

• Autorització sanitària de funcionament

• Inscripció registral obligatòria

Aquest registre continua vigent avui.

El punt d’inflexió: la síndrome tòxica de l’oli de colza (1981)

La intoxicació massiva per oli adulterat l’any 1981, amb més de 20.000 afectats i 3.000 morts, va marcar un abans i un després en el sistema sanitari espanyol.

Les conseqüències van ser immediates:

• Desenvolupament de reglamentacions tècnic-sanitàries específiques

• Consolidació d’un registre sanitari unificat a nivell estatal

• Reforç del control oficial

Des d’aleshores, a Catalunya les indústries alimentàries disposen de doble registre: català i estatal.

Aquest episodi va demostrar que la seguretat alimentària no és només una qüestió tècnica, sinó també institucional i de responsabilitat pública.

El model històric: veterinaris i farmacèutics titulars

Durant dècades, la inspecció sanitària es va basar principalment en dos col·lectius professionals:

• Veterinaris titulars

• Farmacèutics titulars

Els veterinaris titulars assumien:

• Control d’escorxadors

• Higiene d’aliments d’origen animal

• Zoonosis

• Sanitat animal

• Emissió de guies de transport de bestiar

Aquest sistema provenia del model dels “partits sanitaris locals”, regulats des de 1953. Els inspectors de sanitat es repartien entre el cos de veterinaris titulars i el cos de farmacèutics titulars.

La reestructuració dels partits veterinaris (1986)

I aquí comença el primer conflicte. Al 1986 va haver la primera modificació transcendent, amb el Decret 5/1986, de 16 de gener, de reestructuració dels partits oficials veterinaris a Catalunya. Aquest Decret va establir que els veterinaris titulars passaven a treballar en un àmbit territorial comarcal.

Va haver un concurs entre els veterinaris titulars, i van tenir que escollir entre romandre al Departament de Sanitat o passar al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca.

A Sanitat, el territori de treball passava dels “partits”, que coincidien pràcticament amb els partits judicials, a la comarca, amb l’obligatorietat de residir en la comarca a on s’estava destinat. Tot i això, la denominació continuava sent la de “veterinari de partit”.

Aquesta reestructuració va significar una retallada de les retribucions de molts veterinaris, com explico a continuació.

Com eren les retribucions dels veterinaris titulars?

Els veterinaris titulars cobraven un sou base que després es completava amb el que cobraven directament pels ramaders quan els expedien les guies de transport del bestiar viu, o per els documents que autoritzaven el transport de carn. És per això que havien partits veterinaris molt “bons” amb un molt bon sou. Amb la reestructuració tothom va passar a cobrar el mateix.

Els inspectors farmacèutics van continuar amb l’obligatorietat de disposar d’oficina de farmàcia i l’àmbit territorial d’actuació eren els del municipis del partit farmacèutic.

Els veterinaris deixen de cobrar dels escorxadors a on fan les inspeccions

Amb l’aprovació de la Ordre de 28 de novembre de 1986, d'intervencions sanitàries oficials als escorxadors queda establerta l’obligatorietat que el control sanitari als escorxadors sigui realitzat per veterinaris al servei de l’administració. Fins aquell moment el control sanitari el realitzaven veterinaris habilitats per l’administració però contractats per els escorxadors. No costa gaire pensar en els conflictes d’interessos que es podien donar si l’inspector era contractat i retribuït per els titulars dels escorxadors als quals inspeccionaven.

Els anys 90: Reestructuració de la Direcció General de Salut Pública

El final de segle XX el recordarem per grans crisis alimentàries: La malaltia de encefalopatia espongiforme bovina (EEB), també coneguda com la crisi de les vaques boges. La crisi de les dioxines a Bèlgica i les intoxicacions per clenbuterol en els fetges de vedella,.

Però també recordarem aquesta dècada dels 90 com la reestructuració de la Direcció General de Salut Pública i les mobilitzacions veterinàries per aconseguir millores laborals.

L’any 1990, amb la publicació del Decret 186/1990, de 16 de juliol, de reestructuració de la Direcció General de Salut Pública, dos noms propis prenen protagonisme liderant la transformació del control alimentari a Catalunya, són Eduard Mata i Àngel Teixidó. Sota la direcció d’en Lluís Salleras com a Director General de Salut Pública, que es va mantenir en el càrrec fins el 2004. Més endavant Eduard Mata, seria el director de l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA) i Àngel Teixidó, Subdirector General de Protecció de la Salut.

Mobilitzacions veterinàries

En aquesta dècada dels 90 va haver un procés de lluita dels veterinaris que va obtenir els seus fruits. Els veterinaris de partit de Sanitat tenien que posar el vehicle propi per els desplaçaments durant les inspeccions. No hi havia oficines. L’oficina era el domicili particular. Si es treballava en un escorxador, amb condicions més penoses que els que no treballaven a escorxador, el sou era el mateix. També es cobrava el mateix treballant a les nits o treballant els caps de setmana, que si es treballava en dies feines i en horari diürn.

Aquí va haver un gran treball de col.laboració amb els sindicats i es van aconseguir força millores. Vehicle corporatiu, oficines de treball, la creació de llocs de treball a temps parcial als escorxadors per els caps de setmana i diferenciació salarial per el treball nocturn i de diumenges i festius.

Aquest treball intens del col·lectiu veterinari i sindical per aconseguir millores laborals no s’ha tornat a repetir.

La creació del Servei Català de la Salut (CatSalut)

Les actuacions legislatives iniciades després de la intoxicació per l’oli de colza culminen amb l’aprovació de la Llei 14/1986, del 25 d'abril, General de Sanitat. Aquesta Llei estableix les bases d'un model d'ordenació sanitària amb la creació del Sistema Nacional de Salut, configurat pel conjunt dels Serveis de Salut de les Comunitats Autònomes. A Catalunya, el Sistema de Salut es configura amb la Llei 15/1990, de 9 de juliol, d'ordenació sanitària de Catalunya que crea el Servei Català de la Salut (CatSalut). Una de les seves funcions era i és la de garantir les activitats de protecció de la salut. Així, es dona la paradoxa que es crea un ens amb les mateixes funcions que el Departament de Salut. Aquesta incongruència segueix a l’actualitat.

Les crisis europees i el naixement del nou paradigma

La dècada dels noranta va estar marcada per dues grans crisis:

• La crisi de les vaques boges (1996)

• La crisi de les dioxines a Bèlgica (1999)

Aquestes crisis van generar una profunda desconfiança ciutadana en les institucions europees i van obligar a replantejar el sistema.

El Reglament (CE) 178/2002

L’any 2002 s’aprova la norma fundacional del sistema europeu modern de seguretat alimentària, que crea l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA). Aquest reglament introdueix 5 principis essencials:

1. Separació entre avaluació i gestió del risc

L’EFSA avalua científicament el risc.
La Comissió Europea i els Estats gestionen el risc.

2. Responsabilitat de l’operador alimentari

Els operadors de les empreses són responsables directes de la seguretat dels seus productes.

3. Traçabilitat obligatòria

Cap aliment pot circular sense poder identificar-ne origen i destinació.

4. Sistema d’Alerta Ràpida (RASFF)

Permet comunicació immediata entre Estats membres.

5. Transparència

La comunicació del risc passa a ser un pilar essencial.

Coordinació estatal: l’AESAN

En paral·lel, Espanya crea l’any 2001 l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN) que ha d’afavorir la col·laboració entre les administracions públiques i els sectors implicats, incloses les associacions de consumidors i usuaris, i que, alhora, ha d’actuar com a centre de referència d’àmbit estatal en l’avaluació, la gestió i la comunicació de riscos alimentaris. Aquest organisme coordina a tots els governs de les 17 comunitats autònomes i les dues ciutats autònomes.

Tot i això, la competència executiva del control oficial continua sent autonòmica.

El model català d’agències: una successió de canvis

Catalunya, al segle XXI, ha experimentat una evolució singular basada en la creació i desaparició d’agències.

Agència Catalana de Seguretat Alimentària (2002)

La Llei 20/2002, de 5 de juliol, de seguretat alimentària, crea l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA), amb aquestes funcions:

- Elaborar el Pla de seguretat alimentària de Catalunya i proposar-lo al Govern perquè l’aprovi i n’informi el Parlament.

- Elaborar una memòria anual sobre l’anàlisi de la gestió i la situació de la seguretat alimentària a Catalunya.

- Supervisar i auditar les tasques assignades pel Pla de seguretat alimentària de Catalunya als diferents òrgans, tant de l’Administració de la Generalitat com dels ens locals.

- Elaborar la Memòria anual sobre la situació de la seguretat alimentària a Catalunya

L’ACSA exercia les competències d’avaluació i comunicació del risc, en concurrència amb l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària.

Tenia funcions d’avaluació i comunicació del risc.

Agència de Protecció de la Salut (2003)

La Llei de Protecció de la Salut, que inclou la creació de l’Agència de Protecció de la Salut (APS) va se aprovada el 9 d’abril de 2003. Els seus Estatuts van ser aprovats el 2006, però no va tenir pressupost propi fins al 2009.

Aquesta és la Llei en que es comença a desmantellar l’estructura d’antics partits farmacèutics i els sanitaris locals. Els partits veterinaris ja havien estat eliminats per Decret l’any 1986.

Hi havia una relació directa amb l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA). L’Agència de Protecció de la Salut executava les activitats de gestió del risc en la seguretat alimentaria amb el control sanitari d’aliments. L’ACSA exercia la supervisió, ja que era la responsable de l’avaluació i la comunicación dels riscs per a la salut relacionats amb els aliments. Aquí treballaven els inspectors de sanitat integrats en els equips de protecció de la salut.

Agència de Salut Pública de Catalunya (2009)

La Llei 18/2009, del 22 d'octubre, de salut pública, crea l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) com a empresa pública L’ASPCAT era la responsable tant de la promoció i la protecció de la salut, la prevenció i la gestió de les alertes epidemiològiques i alimentàries, com de la salut laboral. Els seus estatuts s’aproven el 2011 i el 2012 va disposar de pressupost propi.

Aquesta Llei extingeix l’Agència de Protecció de la Salut (APS) i l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA), quedant aquesta última com a àrea especialitzada dins l’ASPCAT.

L’ASPCAT va tenir una durada curta, ja que al gener de 2014 va ser extingida i totes les funcions i el seu personal van quedar va internalitzats dins de l’estructura del Departament de Salut.

Els inspectors queden integrats en els equips territorials de salut pública. L’estructura d’aquests equips es tenien que desplegar per reglament, però aquest reglament mai va veure la llum.

Extinció (2014)

Amb les retallades pressupostàries, l’ASPCAT és extingida al gener del 2014 i les seves funcions s’internalitzen al Departament de Salut.

Curiosament, es mantenen les denominacions “Agència”, però sense personalitat jurídica pròpia, tan per a l’ACSA com per a l’ASPCAT.

Les singularitats territorials

A Barcelona, el control alimentari és exercit per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), com es preveu a la seva Carta Municipal, en el si del Consorci Sanitari de Barcelona.

A la Vall d’Aran, d’acord amb el seu règim especial i les competències transferides per la Generalitat les activitats de control alimentari i ambiental les realitzen els inspectors de sanitat del Consell General d’Aran.

Aquesta pluralitat territorial afegeix complexitat al model.

Qui pot ser inspector de sanitat al 2016?

A l’actualitat, els inspectors de sanitat són funcionaris de la Generalitat de Catalunya i estan integrats en dos cossos, el cos de veterinaris i el cos de salut pública.

En aquest cos de salut pública s’inclouen aquestes titulacions universitàries: biologia (incloses biologia humana, biologia ambiental i microbiologia), bioquímica, biotecnologia, ciències ambientals, ciència i tecnologia dels aliments, ciències biomèdiques, farmàcia, genètica, infermeria, medicina, nutrició humana i dietètica, química i veterinària.

Les últimes dades publicades a l'Informe anual del Pla Nacional de Control Oficial de la Cadena Alimentària a Espanya de 2024 mostren que a Catalunya hi havia 506 inspectors. Aquesta xifra inclou a 269 veterinaris que traballen en la inspecció veterinària d'escorxadors. Als escorxadors també col.laboren 175 auxiliars de inspecció veterinària.

Problemes estructurals del model català

Malgrat el bon nivell tècnic dels inspectors, el sistema ha patit:

1. Inestabilitat institucional

Creació i desaparició successiva d’agències.

2. Absència de desplegaments reglamentaris

Les lleis de creació d’aquestes agències preveien reglaments per desenvolupar les estructures del personal inspector però mai es van aprovar.

3. Integració incompleta amb atenció primària

La coordinació prevista teòricament, en totes les agències creades, amb la resta del sistema sanitari català no es va desplegar plenament.

La Llei 5/2019: un nou intent

L’any 2019 s’aprova la Llei 5/2019 que crea novament l’Agència de Salut Pública de Catalunya, amb l’objectiu de recuperar una estructura estable i amb autonomia.

Tot i que els estatuts havien d’aprovar-se en sis mesos, han passat més de sis anys fins que s’ha iniciat la tramitació com dels seus Estatuts com a projecte de Decret del Govern.

Si es consolida, podria suposar:

• Recuperar estabilitat

• Clarificar funcions

• Reforçar equips inspectors

• Millorar transparència

• Garantir millor finançament del control oficial

Reflexió final: estabilitat, independència i transparència

El model català d’inspecció sanitària és tècnicament sòlid i alineat amb el sistema europeu. No obstant això, el seu principal problema no ha estat tècnic sinó estructural i organitzatiu.

La seguretat alimentària exigeix:

• Estabilitat institucional

• Independència tècnica

• Finançament adequat

• Transparència real en la comunicació del risc

• Coordinació multinivell (Amb l'Estat i amb els municipis)

Sense aquests elements, el sistema pot funcionar, però difícilment podrà anticipar i gestionar crisis amb la màxima eficàcia. És urgent la coordinació a nivel municipal.

El futur de la inspecció sanitària a Catalunya dependrà de si s’aposta definitivament per un model estable o si es continua amb cicles de reorganització que afecten la cohesió i la planificació a llarg termini. Sense oblidar la peça clau de l’inspector de sanitat, que és l’element essencial en la seguretat alimentària i qui ha viscut en primera persona aquests canvis continus.